Racó literari de la Núria Sagués i AMICS
Relats
VERMELL d'Aleix Ferreter
El senyor de vermell estava aturat, com sempre. El carrer, gairebé solitari, s’enfosquia amb rapidesa. De la cantonada en sorgí una moto sorollosa que va trencar el silenci dominant. Passà davant del senyor de vermell, aturat com sempre, i desaparegué amb rapidesa, deixant darrera seu un ressò d’espetecs i una olor penetrant de benzina. En pocs segons el carrer va tornar al seu silenci habitual.
No hi havia manera de parlar amb ningú. A l’altra banda del pas de zebra el bar era l’únic establiment obert. Ara, era el torn del senyor de verd, l’única persona amb qui podia parlar el senyor de vermell, però gairebé sempre desapareixia abans que pogués dir-li res. Era un minut de foscor total, de silenci total, d’incomunicació total.
Malgrat el pas dels anys, aquella situació esdevenia cada cop més insuportable. A més a més el senyor de vermell no es podia moure gens. Estava sempre quiet, dret i amb els braços caiguts. En canvi, el seu company verd sempre estava en moviment, caminant. L’enveja l’anava corroent dia a dia, i aquell maleït silenci augmentava cada cop més la seva angoixa.
Mentre s’esperava, de nou sol i dret, el senyor de vermell intentava pensar com podria fer-ho per posar-se en contacte amb el seu company. Disposava d’un minut i mig abans que es tornés a quedar a les fosques. Ell sempre estava per sobre del seu veí, i com que aquest, a més a més, sempre dúia la gorra ben calada, no el podria veure mai. Evidentment tampoc li podria dir res. O bé hi era un, o bé l’altre. Però mai hi eren els dos alhora. No coincidien mai. Per tant, ni podien parlar, ni es podien veure tampoc.
S’alternaven, això sí, però no coincidien mai. Només hi havia una solució, buscar una tercera persona que els posés en contacte. Molt bé, sí, però quí? Potser aquella parella que ara sortien del bar del davant, sí. Però com ho faria per cridar l’atenció d’aquella parella que semblaven més ocupats en xerrar i xerrar que no pas en creuar el carrer? Ara semblava que sí, que anaven a creuar. Ara, però, s’aturaven de nou i continuaven xerrant i gesticulant, i gesticulant i xerrant. Per què no creuaven aquell maleït pas de zebra?
Va tornar el minut de foscor. Aquell cop semblava més etern que mai. La possibilitat de poder-se comunicar amb el seu company de sempre l’angoixava frenèticament. Quan finalment recuperà la visió del pas de zebra, la parella havia desaparegut.
Què havia passat? Simplement havia passat el que passava sempre : quan ell, el senyor de vermell, aturat com sempre, desapareixia aquell minut en que també desapareixia el món de la seva vista, no havia pogut veure el que passava al seu davant. Segurament, o millor dit, lògicament, aquella parella havia creuat el carrer sense que ell els hagués pogut veure ni tampoc haver pogut dir res. Simplement no hi era quan ells creuaven. No va poder ser. Una altra vegada no va poder ser.
Van passar dos taxis junts; l’un al costat de l’altre, en bateria. Les finestretes abaixades, els dos taxistes, xerrant i conduint alhora. La parella d’abans, gesticulant i xerrant també alhora. I ell, el senyor de vermell, el senyor de vermell que sempre, sempre estava aturat, sense poder caminar, ni xerrar, ni tan sols poder aixecar els braços, sempre caiguts, plantat com un estaquirot, ell, que només desitjava poder xerrar amb el seu veí verd de sota, aquell que amb aquella maleïda gorra, sempre ben calada, el que sempre estava en moviment, caminant com un desesperat, doncs ara tampoc hi podria parlar. Ni cinc segons, ni deu, ni aquell inacabable minut en que perdia tot el món de vista, de tacte, d’olor i de tots els sentits de la mare que els va parir!
No hi podria parlar mai. Era una simple qüestió d’existència, la seva o la del seu veí verd de sota. O hi era un, o hi era l’altre. Mai hi coincidirien alhora.
L’endemà al matí el semàfor del senyor vermell estava caigut a terra. Una furgoneta matinera de repartiment, potser massa alegre, hi havia xocat arrancant-lo del seu lloc habitual. Abans però, el senyor de vermell, incapaç de suportar aquella incomunicació amb el seu company de color oposat, havia decidit desaparèixer, forçant al màxim la seva potència de wats, i restar, per sempre, en negre.
Aleix Ferrater
LA VIDA ÉS UN POU DE SORPRESES de Vicenç Ambrós
El tren està abarrotat i només queda un únic seient lliure al fons del vagó. L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial opta per quedar-se dempeus. Vesteix uns texans més aviat cenyits i una atrotinada samarreta negra. El color emmarca una calavera groguenca que fuma un caliquenyo i se'n fum de tot amb un rictus intrigant, picardiós i burlesc. El de qualsevol crani, ben mirat, opina la funcionària que se'l repassa d'un tros lluny, amb un passional desig baveja..., vull dir humitejant-li els ulls.
L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial no ha pas renunciat al seient vacant a canvi de res. Creua els dits perquè l'ocupi la professora de Dret Mercantil que acaba d'entrar. Se la veu cansada, pobra dona, i el generós escot de la brusa semitransparent que llueix prou val un angle de noranta graus.
De sobte, una nuvolada densa i fofa enterboleix tot d'una l'assolellada perspectiva. La senyora jubilada que carreteja el cabàs de la compra, voluminós com un bot salvavides, pren la davantera. Massa tard, ja: ha localitzat el seient. Afortunadament, la veu venir el manobre que treballa a la línia de l'AVE, ara de baixa per haver-se trencat un dit del peu. Educat i galant, li cedeix el lloc amb un somriure manifasser. La senyora jubilada, estarrufada com un paó, accepta tota cofoia l'oferiment. Per agraïr-li el gest, a més, li assenyala el lloc vacant que hi ha al fons del vagó.
L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial tem el pitjor, però exhala un sospir d'alleujament en comprovar que segueix gaudint de bona estrella. La noia dels cabells castanys i pell bronzejada, estudianta de tercer de Medicina, s'alça perquè el manobre de l'AVE amb el dit del peu lesionat no hagi de caminar fins al final del vagó.
Ha arribat el torn de la professora de Dret Mercantil. A ella li toca, per tant, fer el pas definitiu. Però li queda un insospitat i últim obstacle a vèncer: l'estudianta de tercer de Medicina que roman al bell mig del passadís. La noia apreta el cul contra el respatller del seient que ara ocupa el manobre de l'AVE. Com que és un tren amb cinc seients per fila, tres a una banda i dos a l'altra, el parell de melons de la professora de Dret Mercantil passen a frec dels flamets de l'estudianta de tercer de Medicina. La professora de Dret Mercantil s'excusa i somriu. Per un moment, l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial somia despert: i si fos lesbiana?
Reïx a refrenar els instints més viscerals o primitius i rumia, en fred, per veure què l'ha fet arribar a aquella carnal temptació. Perdó, banal conclusió. Visualitza mentalment el frec a frec entre les dues dones. Li sembla sentir, insidiosa, la lletra d'una cançó que no acaba d'identificar -Mujer contra mujer-. I s'adona, per fi, de la premissa que li havia passat per alt en primera instància. Es tracta de l'estudianta de tercer de Medicina. L'aguaita de reüll, bo i envejant el manobre de l'AVE: l'home no treu els ulls de la tireta del tanga, de color fúcsia fosforescent, que sobresurt ben bé dos dits per sobre de la cintura dels pantalons. En moments com aquest, fa ràbia no poder gaudir d'una visió més polièdrica de les corbes de la vida. Tanca el parèntesi amb una inqüestionable constatació: sense cap mena de dubte, l'estudianta de tercer de Medicina és l'amor de la seva vida.
Té a l'abast tres possibles opcions: declarar-li allà mateix amor etern. S'ho replanteja. Si aquest mètode ni tan sols no funciona -en realitat, la formulació correcta hauria de ser: "sobretot no funciona"- la matinada d'un triomfal i etílic dissabte qualsevol, difícilment pot funcionar un impersonal i frívol dimecres a mitja tarda. D'altra banda, fos quina fos la reacció de l'afortunada, sap que se n'acabaria penedint al cap de cinc minuts comptats. Segona via: seduir-la. Apropar-s'hi, preguntar-li quina hora és, què estudia, si treballa, on viu, l'adreça de correu electrònic, quan entra al messenger i el número del telèfon mòbil. Última i rotunda alternativa: oblidar-la. De fet, ¿què en faria ell, de l'amor, si amb el sexe ja en té prou?
No pot resistir-se, tanmateix, i elegeix la segona opció. S'hi acosta a despit de l'escot de la professora de Dret Mercantil i, quequejant com una lloca a punt de pondre l'ou, li demana si per favor li pot indicar l'hora. L'estudianta de tercer de Medicina pren la mà de l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial, l'estira cap a ella i li mira el canell. "Tres quarts de set", respon la noia. L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial es posa vermell com un alemany gratinant-se a la Costa Brava. La funcionària que de bon principi havia clissat l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial no pot reprimir-se l'orgasme. Se l'afigura despullat i agenollat de cul cap a ella, amb un collar de cuir i gemegant mentre ella l'assota amb les deixuplines que guarda, cobertes de mitges reixades i mocadors de setí, al fons del calaix del capdavall de tot de la tauleta de nit.
L'estudianta de tercer de Medicina decideix prendre la iniciativa. Li pregunta què estudia, si treballa, on viu, l'adreça de correu electrònic, quan entra al messenger i el número del telèfon mòbil. Acorden la primera cita. Al cap de cinc setmanes, l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial coneix els pares de l'estudianta de tercer de Medicina. Quinze dies més tard, l'estudianta de tercer de Medicina coneix els pares de l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial.
Deixen de banda les carreres i es posen a treballar: ell de comercial i ella d'ajudanta del dentista del poble. Decideixen casar-se i tenir molts fills. S'hipotequen i celebren amb cava la perspectiva dels propers cinquanta anys de felicitat. A partir del moment en què s'acabin, Déu dirà. Fins aleshores, l'euríbor serà el déu.
Inviten cent cinquanta-tres coma cinc persones al casament -el germà d'ella val ben bé per un i mig-. Confirmen l'assistència cent cinquanta-un convidats. Els dos patriarques al•leguen úlcera estomacal, arítmia cardíaca, aerofàgia i un principi d'angina de pit. Les esposes intenten calmar-los, els proposen vacances, murmuren que se'ls acaba la paciència, es fan les estretes i prenen possessió del telecomandament. Com que no n'hi ha prou, els amenacen amb el divorci, la casa, el cotxe, la meitat del sou, l'apartament de Torredembarra i amb fer-se sòcies del Reial Madrid. Ateses les possibles i nefastes conseqüències, assistiran i abonaran la meitat del casori. Imposen, això sí, una irrenunciable i viril condició: a partir de les set de la tarda, tindran via lliure per emborratxar-se.
Tres dies abans, però, l'ex-estudiant de primer d'Enginyeria Industrial i l'ex-estudianta de tercer de Medicina decideixen trencar la relació, anul•lar el casament, vendre's el pis, deixar la feina, reprendre els estudis i, a partir d'aleshores, no viatjar mai més en tren.
Qui ho havia de dir que l'estudianta repetidora de tercer de Medicina s'adonaria al final que era lesbiana i que l'estudiant repetidor de primer d'Enginyeria Industrial s'excita tan sols a cops de fuet.
Ai vida, vida, quin pou de sorpreses estàs feta!
publicat al web de lamalla.net
Vicenç Ambrós
UN RAIG D'ESPERANÇA d'Esther Castanyer
La Maria caminava lentament un xic abatuda i absorta en els seus pensaments. Avui no gaudia de la natura com era el seu costum diari amb la caminada al capvespre.
Li agradava sentir l’olor dels pins i els eucaliptus, mentre les ones picaven amb força a les roques del voltant o quan l’onada s’estavellava suau als seus peus, regalimant diminuts grans de sorra daurats i multicolors, sentir els gralls de les gavines volant damunt d’ella. En aquest moment, no tenia la lucidesa ni per sentir el cant dels ocells, ni la remor de l’aigua, ni olorava cap mena de flaire. Tot semblava que s’havia paralitzat! S’adonava que havia de fer alguna cosa per sortir d’aquella mena de tristor que l’envaïa, si més no, pel seu marit que patia de valent veient-la així.
Ella era una dona que se suposava a si mateixa forta i em empenta, sempre havia posat els cinc sentits en tot el que es proposava.
Ja feia molt de temps, anys llargs, quan després de lluitar molt va saber que no tindria fills, aleshores es va proposar fer feliços als infants del barri. Això va omplir la mancança de no tenir-ne de propis.
**********
A hores d’ara, poc li falta per arribar als quaranta-set anys i tan sols fa cosa d’un mes que l’han acomiadat per fallida de l’empresa. Pensa que a la seva edat serà difícil que algú la contracti. Durant més de vint anys ha estat fent de dependenta en una llibreria infantil. La seva feina ha estat la seva vida; durant tots aquets anys s’ha dedicat a aconsellar als pares i als infants a l’hora de triar els seus llibres i contes.
Al barri tothom coneixia la llibreria Patim Patum i ja era cosa normal que a les tardes en sortir de l’escola, les criatures agafessin el costum d’anar a veure la Maria.
No era pas per comprar cap conte, ans al contrari, ella sabia les dificultats per les que passaven algunes famílies i en lloc de vendre a dojo, s’asseia envoltada d’infants i els llegia les últimes novetats.
Aquest fet no va agradar als seus caps i li van cridar l’atenció. Estava totalment
prohibit llegir contes als nens! Ni novetats, ni tan sols els vells i arraconats!
Molt disgustada, la Maria va parlar amb els nens i per no deixar malament als
propietaris s’inventà una història creïble tan sols per als infants.
Ells van continuar anant a sentir la seva dolça veu, però ara ella ja no llegia.
S’inventava històries màgiques i meravelloses de dragons, princeses raptades i prínceps valents que les rescataven o d’un nen entremaliat que sempre feia la guitza als seus pares, al qual se li aparegué un follet malvat que de poc se l’enduu al bosc encantat. Recordava una nena petitona que va plorar amb el conte del ratolí operat d’un peu i li van receptar una petita cadira de rodes.
Sobretot recordava les seves carones atentes amb els grans ulls esbatanats i la seva atenció sempre oberta a l’aprenentatge. Els hereus del futur seien al bell mig del terra imbuint-se amb informació que al final de la història sempre acabava amb una reflexió enriquidora i pedagògica.
La Maria era feliç també endevinant les mudes paraules d’agraïment d’uns pares que sabien en tot moment que els seus petits eren en bones mans.
Això la consolava pel fet de no haver tingut fills. En part totes aquelles criatures les considerava com seves durant una estona al dia.
Però ara sí que la seva vida seria un vertader infern: sense feina i sense nens!
A la seva edat, li seria molt difícil trobar quelcom, justament ara que la joventut pujava tan preparada i entenien tan bé tot això de la informàtica, cosa que a ella mai li havien ensenyat i a part tampoc l’atreia gens la idea. Massa tecles!
En Joan, el seu marit l’animava a cercar una nova feina i li mostrava el seu suport en cas de no trobar-la, dient-li que es quedés a casa, d’una manera o altre ja s’arregla-rien per arribar a fi de mes.
***********
Mentre ordenava els pensaments, no es va adonar que s’havia allunyat molt del camí de costum. La va treure dels seus pensaments un plor llastimós.
Va mirar per arreu sense veure res, però cada vegada el plor era més audible. De sobte, rere un matoll el peu descalç d’una criatura la va fer recular de cop, però poc a poc s’hi va apropar i va trobar una nena d’uns cinc anys. Estava arraulida, no duia sabates i la roba era ben escassa per ser temporada de tardor, tremolava tota ella.
Els seus ulls plorosos la van mirar primer amb por, però ella avesada a tractar
criatures li va passar la mà suau i amb afecte pels cabells bruts i despentinats.
Li agafà les manetes i a poc a poc l’alçà; s’adonà que estava molt prima. Li va eixugar la carona bruta de tan plorar i començar l’obligat interrogatori.
Es deia Clàudia i els pares havien mort d’accident quan ella tenia tres anys. Primer va viure un any amb l’àvia, però després, una malaltia als ossos li va impedir cuidar la nena i no va tenir més remei que dur-la a una casa d’acollida. La tractaven prou bé, però, a ella no li agradava. Necessitava els petons de l’àvia, a més, ja tenia sis anys i se sentia prou gran per cuidar-la i guarir-li els ossos amb una pomada i unes benes.
Per questa raó s’havia escapat. Després de córrer molta estona va veure que s’havia perdut i no sabia tornar ni amb l’àvia, ni a la casa d’acollida.
La Maria la va agafar en braços i la Clàudia li va passar els seus bracets al voltant del coll i li va fer un petó en agraïment per tanta dolçor envers ella.
A la Maria se li va posar un nus a l’estómac, en aquell moment va saber que aquella abraçada de la nena seria per sempre, s’adonà que aquells bracets la tindrien atrapada la resta de la seva vida. El seu anhelat instint maternal li va fer sentir unes emocions desconegudes i meravelloses.
Va acaronar la Clàudia i mentre marxaven a casa l’estrenyia amb força i la besava amb tendresa, parlant-li fluixet i tranquil·litzant-la.
Arribant a casa, la va banyar amb cura descobrint una mancança de pes a tenir en compte. Uns grans ulls negres com la nit la miraven agraïda. La seva pell tot i estant ben neta era bruna. Va pentinar els cabells rinxolats, fent lliscar els dits amb delicadesa pel cap. Al mateix temps s’inventava el conte de la “Princesa dels matolls”.
Li va posar el seu barnús i totes dues rigueren veient una “princesa” arrossegant les llargues mànigues i gairebé un metre de roba pel terra.
De sobte la Clàudia li va dir:— Perquè no se’m quedes, tu m’estimes!—
—Ui, ja m’agradaria, però això no és tan fàcil, primer n’he de parlar amb el meu home, després t’haig de tornar a la residència o dur-te a la policia— li va dir la Maria.
Grans llàgrimes van rodolar per la carona de la Clàudia. —No hi vull anar, em
vull quedar amb tu o amb l’àvia, i sinó em tornaré a escapar—va dir la nena.
—Mira princesa, ara soparàs i et duré a dormir, avui et quedaràs aquí. Després
quan vingui en Joan ja li explicaré tot i veure’m que farem—digué la Maria.
La nena es va llençar als seus braços i la va omplir de petons. Poc després se
dormia rendida per l’agosarament de la fugida i les emocions dels dia.
*********
En arribar en Joan va trobar la Maria alegra, exultant, no la reconeixia, li semblava una altre dona. El primer que va pensar era que ja havia trobar feina.
—Hola Maria, per la teva cara ja veig que has trobat alguna cosa— va dir ell.
—Si, és cert, he trobat el meu raig d’esperança— va dir ella. I prement-li la mà amb força i ànsia, el dugué a la cambra dels convidats a mostrar-li la Clàudia.
En Joan només va veure un munt de rinxols negres damunt del coixí. Va mirar la Maria astorat, pensant que havia fet una bogeria.— Què és això?—va dir-li.
—No t’amoïnis Joan— li digué, després d’explicar-li tota l’odissea. Demà hem d’anar al centre d’acollida i començar les gestions per adoptar la Clàudia. Tindrem sort perquè ningú vol una criatura massa gran, però jo sí, jo ja l’estimo. Pels diners no hi pensis, ja ens en sortirem. La dita diu que un fill ve amb el pa sota el braç.
En Joan la mirava bocabadat i no encertava a trobar una raó de pes per contradir-la i treure-li del cap aquesta ximpleria tan gran. Adoptar una criatura, amb el que costa!
—Joan, la Clàudia ens donarà molt més que un pa: la il·lusió de viure, voler tornar a lalluita, nous projectes, força per estimar-nos més. La Clàudia ens omplirà d’amor!— li digué la Maria amb els ulls brillants, on s’hi reflectien espurnes d’estels fent boges cabrioles, en la seva rialla encomanadissa hi endevinava un nou començament amb tota la felicitat que durant tants anys els havia estat vetada per l’esterilitat que ell patia.
En Joan la mirà amb respecte, admirà la seva valentia i determinació i la va abraçar.
—Quedem-nos doncs si podem amb el teu raig d’esperança—respongué feliç en Joan.
Esther Castanyer
(publicat a la revista Ressò)
Tardor de 2006
El carruatge d’andròmines de Núria Sagués Martínez
Cada dia a la mateixa hora del capvespre, carrer avall, camina a poc a poc l’home del carro; el du ple d’andròmines, els seus tresors, peces sense valor per als altres que recull dels contenidors. L’home de cabells blancs escabellats i barbut, i d’edat molt difícil de determinar, perquè els solcs del seu rostre poden ser de l’aire i del sol cruel que ha castigat la seva pell fent-ne terra seca, fa sempre el mateix recorregut Aquest home vestit de roba encartonada ha captat la meva atenció; ens creuem, jo vaig i ell torna. D’on? Qui ho sap?
El veig baixar a pas lent perquè no li perdi l’equilibri el carruatge que li fa, a la vegada, de casa. Mansió de parets de cartró embolcallades de plàstic, on cada peça té el seu lloc: l’envàs de plàstic per a l’aigua de la font, l’espai per als papers, les ferralles... Tot ben col·locat i enmig de tot això un forat, just de la seva mida, que potser li serveix de jaç a la nit. Els mateixos objectes estampits, possiblement, el protegeix del fred, de l’aire i, així, de la pluja. Encara no li he pogut veure els ulls; no sé de quin color els té, gairebé no els mou de terra, lloc d’on obté tot el que necessita. Andròmines per a uns, tresors per a altres. Atzars de la vida, potser?
Hivern de 2006
L’he tornat a veure
Pel carrer, a primera hora del matí, la gent caminava lleugera; el vent afilat esgarrinxava tota carn no protegida. I avui l’he tornat a veure: caminava impassible mig arrossegant els peus coberts per unes espardenyes de llana negra. Avui, portava un abric mig pelat per l’ús, però semblava prou gruixut per emparar la temperatura baixa. El carruatge d’andròmines pesava més, hi portava l’aigua gelada que encara no s’havia desfet i els tiradors del carro, fets de ferro, encara duien el fred de la nit. També es notava que li pesaven més els ossos, perquè li ranquejava una cama.
Me l’he mirat de reüll i no he sabut què fer; he mirat a terra buscant una moneda perduda per poder-li dir:
-Ei! Bon home, aquí a terra us ha caigut alguna cosa.
Però no hi havia res; ni sé si s’ho hagués cregut, ni sé si ho hagués volgut...
No l’he vist mai que demanés almoina i no el voldria ofendre. Potser ell ha escollit aquesta vida? Així que l’he deixat passar com cada dia, amb aquell rau-rau al cor, amb aquella ànsia indefinida de voler arreglar-li la vida o d’alleugerir-li, si més no, la càrrega...
No saps què fer quan estàs davant d’una situació d’aquestes: passar amb el cap cot? Intervenir o marxar?
Primavera de 2007
On és?
Fa temps que no veig l’home de cabells blancs, barbut; crec que ja hauria d’haver sortit de l’amagatall de l’hivern, del lloc que el deu haver tingut a raser de l’aire gèlid i de les pluges. És que no ha sentit refilar els primers ocells i poncellar les primeres flors? M’envaeix un dubte de sobte: estarà malalt?
Miro la cara de la gent que m’envolta, de la que ens creuem a diari anant cap a la feina. No veig res als seus rostres que em faci pensar que ells també troben estrany no veure’l. Baixo pensativa pel carrer seguint de memòria les seves passes... Potser el veuré demà!
Núria Sagués
(Llegit al programa de Radio4 dins del programa Nautilus i publicat al Diari Ateneu de Sant Cugat)