Poesies

Badoc d'Antoni Casals

Arrenglero silencis, tendrament,
l'un al darrere l'altre i hi incorporo
zel nou i diligència tot veient
passar rabent el temps: ¿i què si ploro
llucant de lluny nous freds que avui arriben,
o estranyes calorades a destemps,
quietuds esparverades en deriva
que trio i que destrio malmetent
les hores mentre espero que tu arribis?
No sóc més que un badoc que veu passar
les coses assegut en un vell banc
d'alguna vella plaça entre declivis
de vides impossibles, de miratges,
i en un moment donat, d'absurds viatges.

Antoni CasalsAntoni Casals

DUBTES d'Antoni Casals

Algú m'ha suggerit: millor el silenci
per observar el neguit de les carícies.
Ara mateix no sé si cal escriure,
o recomptar, no sé si em cal saber
que altra vegada tornes a l'indret
d'on mai no vas marxar, ara mateix
no sé si cal que et digui o t'intueixi
o si he de matisar-te en un esforç
perpetuat per mantenir-me viu.
I no sé si a hores d'ara em caldrà ser
renovat sentinella i repassar
de dalt a baix la pell sota la qual
s'amaguen les esquerdes dels teus vespres.

Antoni CasalsAntoni Casals

ELS ECLIPSIS NO SÓN INFINITS de Núria Sagués

Et vull donar una mica d'alè
en aquests dies freds de tardor
i solituds evidents.
Donar-te l'escalfor
amb un petit bes a la galta,
suficient per encendre
una mica de vida al cor cansat.
Et vull prémer la mà arrugada
dins la meva, perquè l'onatge de les sangs
bravegi dins les venes.
Lliurar-te l'agraïment
de tot el que m'has donat
en aquests anys,
un amor sense mesura.
Vull, a través de la mirada,
arribar a tu per dir-te
que no són infinits, els eclipsis.

Núria Sagués

VERSOS RAN LA MAR de Núria Sagués

En arrissades ones es gronxen
les barques del port.
La brisa marina duu l'olor de sal,
la remor de fons, el cor de l'aigua.
La nena s'ho mira asseguda a la sorra.
Sent, suau, l'escalfor del gran astre
i tanca els ulls i imagina
milers de colors enmig de l'horitzó.
Estima la mar, li agrada somiar.
Quants somnis i aventures
hi deu haver enllà de l'aigua.

Núria Sagués

A vegades faig treballs al Repte poètic de RC
POEMA INSPIRAT PEL QUADRE D' Edvard MUNCH (1863-1944)
Títol: El crit

I somniava que boires tenyides de roca roja
ofegaven el gran cel blau, 
que la mar embogia de dolor
i bramava cargolant-se
com una serp a ple sol,
i s’ho mirava esgarrifat mentre
sentia com el seu cos es transformava.

Per no sentir el bram de l’aigua
ni el plor del vent, es tapava inútilment les orelles;
descoratjat s’adonà que s’havia tornat
de pasta tan flonja, que la veu ofegada
per la por
s’enganxava dins la seva gola.
Només els seus ulls oberts com cavernes
cridaven des del mutisme frenètic
que s’esdevé d’un mal son.
Però, ell no ho sabia.

Núria Sagués

PLATJA D'HIVERN

Platja d’hivern, com la teva nuesa.
L’interrogant matiner del ressol
i el jardí que m’espera prop de l’aigua.
Te’n vas, i des de la porta em fas
un gest conscient amb els guants
i la bufanda verda, camí del teatre.
Lluny, més enllà de l'horitzó, el vent
s’enduu la boira i l’ombra dels teus ulls.
Ressona un crit, la veu d’un esglai.
És la imatge del mirall, desentelant-se.

Aleix Ferreter


PRIMAVERA

Estimo tot el teu cos
com tota aquesta primavera,
verdíssima,
obert a pell de gallina,
a llavis d’estiu sense parar,
i esquena encesa de llum blanca,
vivíssima,
palpant el terratrèmol infinit
de les cames, i el xiscle
de les mans arrapades al capçal,
com el baix continu, que s’allarga
lent, plaent a càmera lenta.

Aleix Ferrater

VINE

Des que te’n vas anar,                              
no hi sóc,
no menjo,
no dormo.
T’anhelo
t’enyoro,
t’ invento.

Des que te’n vas anar,
et somnio,
et ploro,
em castigo,
em perdo.

Quan tornis…
riuré i ploraré,
t’adoraré i et gaudiré,
nedaré en la teva olor.
lliscaran els meus dits
pels cabells adorats,
tocaran la tendra pell,
em fondré en el  mirall
del pou dels teus ulls.

Quan tornis…
et cantaré esperances,
et contaré contes,
et besaré  amb tendresa i
em desfaré en lloances.

Quan tornis...
bocinet de cel meu,
que feliç que seré.

Esther Castanyer

Les campanes del Pla de Can Pegot

Les carreres per les que l’amich encercha son Amat
Són longues, perilloses, poblades de consideracions,
De suspirs e de plors, he enluminades d’amors.
Ramon Llull (Llibre d’amic i Amat)

Les campanes del Pla de Can Pegot
toquen a noces d’amic i Amat.
El vent s’emporta l’alè de l’amic
i la terra rep l’alè de l’Amat.
La llum obre les portes de l’estança,
l’Amat esguarda l’amic en llit etern.
Celebració de maridatge diví.

Ajaçat sobre catifa verda
el cos de l’amic
no sent els pessics de les cuques,
ni els llavis del prat que xuclen fredors,
ni les mans del sol que roben clarors.
L’aire mima amb carícies,
la llum el cus a petons.

Al bell cim de la muntanya, la mare terra
rep el missatge:
Sóc, Lluis, amic de l’amor absolut.
Carrers, places i presons,
petjades de l’amic,
acusen polítics, jutges, policies i clergues,
no comprenen la lliçó de la vida.
La pau només la crea l’amor.
Canons, fusells i pistoles
menteixen, enganyen,
no estimen,
maten
i tanquel les portes del Tot on Jo sóc.

Les campanes del Pla de Can Pegot
toquen a noces d’amic i Amat.
L’amic ha guanyat la guerra,
no lliurarà més batalles;
les llavors que ha sembrat faran crèixer l’arbre
de llibertat en pau.

Herbes, pols, rocs i animalons
del Pla de Can Pegot
ballen sardana sagrada
als sons de la cobla Ramon Llull,
“Llibre d’amic i Amat”.
Paraules líriques, músiques místiques,
ofrena sublim,
“Dietari Final”,
abraçada joiosa de la mort.

Les campanes del Pla de Can Pegot
toquen a noces d’amic i Amat.
Un munt de pedres amigues
consola el prat que plora:
li han robat el cos de l’amic.
L’amic volia que el seu cos fos pols i terra,
veu de les campanes del bressol de Catalunya.


Joan Sala Vila

Una boirina flonja esdevé la crinera
de boscos vellutats i terres de cultiu,
amb balmes que preserven la font margenera
i basses que emmirallen el blau de l’estiu.

La brisa del nou dia s’estén, seductora,
i exporta la dolçor d’un temps a compartir.
És la veu persistent, constant i delatora
que desvetlla la pau de l’antic monestir.

La màgia del temps perdura entre columnes
d’un claustre que bressola instants de reflexió.
Nosaltres, més que mai, esdevenim alumnes
d’aquest noble espai que transmet erudició.

La força del present, que conquistem encara,
és l’essència d’un passat que ens defineix,
la presència que perdura, neta i clara,
del perfum ancestral que mai no es dilueix.

A redós d’ombres tèbies flameja l’alba
i retalla l’horitzó amb un alè nacrat.
A l’esplanada brilla la rosada malva
com un reflex del firmament que hem heretat.

El silenci envigoreix el compàs de viure
i la consistent melodia dels ocells.
Valls i muntanyes abracen l’anhel d’escriure
mentre es dissipen mil angoixes i rampells.

És ben intensa, la flama que ens agermana.
Claror que no s’apaga. Guspires d’estel.
L’oblit es converteix en una escorça vana
i la il·lusió de recordar n’esquerda el gel.

Planells esponjosos d’una terra propera,
vorejats d’alzinars i cases de pagès,
són brisalls de paradís que emplenen l’esfera
d’un microcosmos que en diem el Lluçanès.

Pàtria fèrtil, enyorada i encisera
que ens acull amb un paisatge clar i distès.

Vicenç Ambrós i Besa

Tornar a índex